Una frase de Buffet

La frase és la següent: "Els rics inverteixen en temps, els pobres en diners."

Si l'entenc bé, els rics treballen per aconseguir augmentar el seu actiu 'temps', i els pobres treballen per aconseguir augmentar el seu actiu 'diners'.

Quan tu mires la vida d'acord amb la consecució de diners, és perquè els veus l'actiu fonamental per afrontar-te a les coses que et vagin passant. Aleshores, la teva estratègia serà aconseguir-lo però sense un pla que tingui en compte la seva sostenibilitat.

Pensar en diners et fa treballar constantment fins la fi dels dies perquè no projectes el temps en l'equació. En canvi, quan tu l'enfoques d'acord amb la consecució de temps, veus que els diners són un mitjà i no un fi i comences a utilitzar-los com a tal (en l'altre esquema, els diners són un fi, i això és dolent perquè no et projectes en el temps).

Si els diners són un mitjà i el més valiós és el temps, començaràs a prendre decisions que:
· no t'obliguen a guanyar diners en el futur, com ara endeutar-se, consumir coses que es deprecien o agafar hàbits costosos a la llarga.
   · t'ajuden a aconseguir temps en el futur, com inversió que generi diners. (anticipes la mentalitat de jubilat).
 · t'estalvien temps perquè el reinverteixis en aquest procés.
 · t'ajuden a especialitzar-te en coses que et funcionin.
 · et donen una mentalitat de gestor, no de treballador.

 Un pobre de mentalitat dedicarà el seu temps a fer diners (i després, els gastarà). Un ric de mentalitat dedicarà els seus diners, un cop aconseguits lamentablement a través de temps, a no haver de dedicar temps futur a obtenir-los; és a dir, invertirà bàsicament en guanyar temps en el futur. Així, tota mentalitat que pretengui obtenir diners és cega que l'únic que donen els diners de valuós és el temps.

No és erroni aconseguir diners, és erroni no introduir el temps com a objectiu perquè en vicia la finalitat. He de seguir mirant-me frases d'aquest home; és molt interessant.

El cansament i la ràbia

/febrer 2019/ El cansament m'ajuda en el llarg termini en la mesura que em priva d'intervenir negativament en el meu entorn. Quan estic cansat, totes les coses que m'irriten i vull resoldre ja, les segueixo volent resoldre però no tinc ganes d'emprendre una guerra al respecte. No diré paraules fora de lloc ni em permetré baixar als inferns donant-los una importància total. Podria ser que hagués trobat una de les eines definitives per la felicitat? Regula la intensitat però no el fons; em permet no estar en desacord amb mi mateix, em defensa de voler coses extremes i sobretot em defensa de mètodes contraproduents. Arribat a casa cansat del gimnàs, només vull pau. Aquesta és la segona qüestió, el cansament habitual i aquest no tenen res a veure. Em sembla que m'hauré de procurar un cansament físic tota la vida, tant com pugui, resultant de fer exercici a consciència. Ahir al vespre només volia estirar-me com la gossa i tocar-li el pèl. Mirava totes les coses que en altre moment era urgent amb ulls de persona tranquila.

/febrer 2019/

De vegades, em fa l'efecte que puc escriure molt més pensant una determinada direcció de les coses que vull fer que no pas escrivint. Això em suggereix que tinc una definició d'escriure que no s'adiu a escriure simplement. Crec que pensar és barallar-se amb el que un hauria o no hauria de fer i tenir en compte algunes normes superiors i que el text autèntic s'ha de descabdellar a partir d'aquí, i el tens encara que al final no en deixis posada una sola ratlla. Escriure és aclarir les coses, fins i tot si no es poden llegir enlloc.

Pensaments sobre les compres

Crec que tinc un patró per les coses que deixo entrar a casa meva: jo únicament compro coses que siguin estètiques o pràctiques. A més, sovint em desfaig d'algunes que han deixat de ser pràctiques perquè n'he trobat altres que em serveixen millor. Les pràctiques han de ser estètiques també. Les que entren per ser estètiques miro de conservar-les en qualsevol cas, però millor que sigui pràctic fer-ho (per això col·lecciono art en postals o referències artístiques al Pinterest: són un record d'experiències plaents barat i pràctic d'emmagatzemar).

Guerra i pau

Hi ha una frase:
'En temps de guerra els homes es dediquen a destruir-se els uns als altres. En temps de pau, es dediquen a destruir-se a ells mateixos'.

Ve a dir, segons l'entenc, que les persones tenim una pulsió que dirigim internament o externament segons ens dicti la convenció de l'època i la moral. És interessant pensar en aquests termes perquè s'elimina la percepció de repòs aparent, com si la majoria d'estona no passés res. D'acord amb aquesta visió, no hi hauria punt 0: o estem camí d'una destrucció o d'una altra. M'ha fet pensar que s'assembla a aquestes noves visions de la nutrició que postul·len que, o bé ens estem nodrint o digerint, o bé estem gaudint dels beneficis de l'autofàgia. L'oscil·lació entre els dos pols em sembla molt més coherent amb la natura i sobretot un enfocament més fàcil de gestionar que pensar en termes de sí/no.

Autoritat i poder

Fa un temps, un company parlava de la legitimitat en l'exercici del poder. Segons ell, psicòleg de professió, el poder ens pot obligar a fer coses perquè ens convenç lògicament, moralment o per la pura força o la jerarquia.

El company venia a dir que només dues d'aquestes vies poden deixar en l'invidu que obeeix la sensació que està actuant bé i que es té a si mateix un respecte. Les dues primeres, naturalment. Les altres et situen en un terreny d'irresponsabilitat sobre els resultats i de falsa neutralitat, o qüestionen que siguis lliure per fer el que vulguis.

Dues corrents de fons animen Catalunya: el país i la seva ocupació.

El país ha donat els bons escriptors i l’ocupació ha donat els mitjans de comunicació que construeixen identitat de dalt a baix. El país ha donat el referèndum i l’ocupació un parlament minvat que confón educació amb concreció. El país ha donat el català i l’ocupació ha donat una autonomia comprada on els polítics comprats perverteixen les paraules. El país ha donat una dreta britànica i l’ocupació ens ha fet protegir-nos d’ella mateixa portant-nos una esquerra que només fa política fins que arriba a allò important i aleshores para i fa discursos. El país ha donat ciutadans que malviuen en llocs de feina precaris tenint talent i l’ocupació ha donat ciutadans -votants de Ciutadans- que trepen laboralment creient-se termes abstrusos d’origen anglès per complex. El país ha donat Montserrat i els esplais i l’ocupació ha portar un materialisme de postguerra. El país ha donat Pla i l’ocupació ha donat la imatge que es té de Pla. El país ha donat Pujol i l’ocupació un maniqueisme que anuncia tots els problemes per venir.

Estudiar llengües clàssiques és més útil que moltes altres assignatures perquè és la manera de destil·lar les paraules i les afirmacions semicientífiques de modes.

tornada a la feina

S'han acabat les vacances i toca tornar a treballar. He buscat alguna cosa que em fes il·lusió i he trobat això de l'early rising que a ella també li convé. Una d'aquestes alçades d'hora, vora les 4, serà per escriure. Així, he estructurat la setmana per donar un dia a cadascuna de les meves prioritats: escriure, muntar un negoci, aprendre algun tipus de codi, seguir amb el grau de psicologia.

Cialdini

Cialdini a Influence explica que els rituals d'admissió són cruels perquè la memòria del que ha costat entrar allà persuadeix la persona membre que va valdre la pena perquè ara ja està en una bona posició. Són mecanismes de supervivència del grup, per fer-lo atractiu i valiós.

Starbucks és antifràgil.

És un restaurant sense horaris.
Es beneficia de tendències inherents o creixents:

-desestructuració horària
- addicció al cafè
- son/falta d’energia
- pressa
- temps lliure d’oci per joves/rics
- cultura masstige
- creixement de les ciutats
- consum sense taules (per emportar)
- consum fora de casa
- addicció al sucre
- feina/estudis a distància
- proximitat d’altres comerços
- sofisticació dels gustos com a element distintiu


La gent que no n’entén l’èxit és gent que té una concepció del cafè senzilla i deslligada de tots aquests aspectes

Petita por en dos actes

A l'estiu, el barri està gairebé deshabitat i se succeeixen les avingudes llargues i buides on no es veu una ànima. Les cases a banda i banda són grans i senyorials i em sembla que aquesta monumentalitat contribueix a la sensació d'estar sol. De dia, surto a passejar i no em fa angúnia perquè, tot i que els veïns que conec a la meva zona són tots fora i ningú em podria donar un cop de mà, s'imposa la bellesa de les construccions i la gràcia amb què en molts d'elles fan de la natura un accessori. Estic en una etapa de descobriment del poble i vull anar sempre una mica més lluny, a veure què depara aquest carrer o aquell altre.

A la tarda vull anar al Puig Madrona. La natura que trobo al costat de casa, als primers trossos del Parc de Collserola, m'està agradant molt, però m'agrada també anar pels barris que el voregen i caminar carrers amunt i avall, mirant les cases i intentant veure què les fa tan boniques, quina és aquesta cosa que un sent que mai podrà tenir encara que visqués en una casa preciosa. La lluita de la imaginació o del criteri de l'individu contra l'atzarosa realitat té la derrota anticipada al propi plantejament, potser.

Tres dies

Les noies són fora tres dies. He comprat dos llibres fa poc, París era una fiesta (Hemingway) i Kim (Kipling), ambdós en castellà. El primer m'està servint per passar l'espera sense estar tota l'estona amorrat a les pantalles. És bo. El segon encara no l'he començat. El de Hemingway cap al principi conté un paràgraf meravellós que m'ha fet sentir una punxada d'il·lusió.

 Dibuixa l'entorn on es dedica a escriure a partir de molts pocs detalls: l'apartament de París apareix del mer esment d'una llar de foc i una finestra, i ell es situa dempeus i apretant un grill de mandarina, crec recordar que amb el suc caient sobre el foc (i si no és igual, perquè és l'efecte que m'ha fet). Aleshores explica que només hi ha una manera que se'n pugui sortir: pensant i col·locant frases certes una darrere l'altre. Clou el paràgraf adjectivant la disciplina que aquesta tècnica li dóna, dient que és una disciplina 'bona i severa'.

Ahir a la tarda vaig sortir a entrenar al bosc, amagant-me de la gent que apareixia si coincidien amb un exercici excèntric, o bé parant en sec. Ja he acabat el conte del senglar. El presentaré al proper certamen, l'any vinent.

Sí

La gent que diu sí i sona més fort que un no. El passat vist des d’ara. Els rellotges fins de pell. L’iPhone però no el més recent, mai. Les plantes d’interior. Els diners i l’or des de la perspectiva daliniana. El nord. La idea de tot en Déu. Els gossos, com més grans millor, i dur els seus pèls a la samarreta. El Depardieu més proper a l’ocàs. Desolation Row i Jokerman. El vespre. Que la passió sigui compatible amb no cridar. L’aroma Nadal de Muji. Algunes persones i com n’és d’inevitable. La prudència de Bastos. Chesterton.

rigorisme

Un fanàtic insulta els textos; n'és bàsicament un heretge.

Chesterton i Escohotado coincideixen en senyalar la temptativa anti-propietat com a una branca perfeccionista sortida del cristianisme. Els quàkers, al seu torn, són perfeccionistes en el sentit de renunciar al dret a defensar-se. Em sona d'alguna cosa.

Chesterton, brillant, a Breu Història d'Anglaterra, diu, en contra de les coses grans:
'A Roma se la veía igual que al Hombre, poderosa aunque caída, porque era lo más elevado que había hecho el Hombre. Era divinamente necesario que el Imperio Romano triunfara..., aunque solo fuera para poder fracasar después. Por ello la escuela del Dante implicaba la paradoja de que los soldados romanos mataran a Cristo por derecho, sino por derecho divino. Para que la ley pudiera fracasar al enfrentarse a la prueba suprema tenía que ser una ley real, no una simple ilegalidad militar. De modo que Dios obró tanto a través de Pilatos como de Pedro. Por eso, el poeta medieval se empeña en mostrar que el gobierno romano era simplemente un buen gobierno, y no una usurpación. El punto crucial de la revolucón cristiana se basaba en sostener que el buen gobierno era tan nefasto como el malo. Ni siquiera el buen gobierno era lo suficientemente bueno como para distinguir a Dios entre unos ladrones.'

divendres

Dia dur a la feina. Em dol fallar-li a la gent que considero important. M'intento consolar pensant: què depèn ara de mi, què puc fer per millorar això, quina és la millor, la més proactiva actitud davant d'un fet així. Tanmateix m'esglaia que això no sigui altra cosa que un ritual davant del dolor i que els efectes d'un gest així siguin merament superficials, tant per mi com pels afectats.

****

Creia que el vermell m'estaria bé, però me n'he cansat fins i tot en una polsera. Durarà poc. Semblo poc capaç de tolerar experiments en alguns àmbits. L'estètic n'és un.

optimisme de l'eina disponible

Hi ha una frase que és:

'A qui només té un martell, tot li semblen claus'.

Molta gent la veu certa, perquè sovint som excessivament optimistes amb l'eina o la capacitat que tenim disponible. Però si això és cert, també ho hauríem d'assumir per altres escenaris que potser ens agraden menys:

'A qui només té diàleg, tot li semblen situacions resolubles a partir de diàleg'.

O el talebià 'hi ha qui, expert en raonar, es pensa que podent explicar una cosa està més a prop de solucionar-la'.

Dávila

"Las instituciones mueren menos por infidelidad a su principio que por exceso de su principio mismo."

 Nicolás Gómez Dávila

Abans de l'1-O

La divisió del subjecte democràtic sense límits a voluntat (cadascú pot decidir el que vulgui afectant només a qui ho consenteixi) faria impossible cap estat.

 En canvi, l'ampliació del subjecte democràtic sense límits (tots decidim sobre tot i afectant a tots) faria impossible la dissidència.

Els estats fan servir la democràcia com una protecció respecte del primer escenari (també això farà l'estat català i per això se l'haurà de combatre, si Déu vol i arriba). Forçar un estat a que divideixi el seu subjecte democràtic és d'entrada un pas cap al primer escenari i un retrocés del segon.

 La democràcia real (concurrència voluntària, regles compartides) la veig més als clubs. Difícilment la viurem els que ara volem separar-nos.