Si existia la llibertat de periodisme en el nostre entorn immediat, ell l'encarnava. Aquest era el principal dubte que em movia a buscar un lloc en les primeres files de la conferència que Víctor Amela oferí a la Facultat. Rumiava en algunes de les 'contres' de La Vanguardia que més m'havien aportat. De fet ,podia afirmar que moltes vegades la última pàgina, sempre ocupada per un personatge captivador, era l'al.licient fonamental per decidir-me per aquell rotatiu i no un altre. Em resultava súmmament difícil concebre d'on podrien treure tanta gent amb qui una entrevista quedés tan ben trenada. Quina feinada de rutines hi deuria haver al darrere!
Víctor Amela estava relaxat i formal. Es veia d'una hora lluny que havia estat preguntador però també preguntat en moltes ocasions. Tanmateix, era difícil buscar hàbit en el seu somriure, realment semblava que s'ho estigués passant bé quan s'esplaiava responent allò que el seu acompanyant, David Barba, li proposava. Unes extremitats llargues, uns dits prims voleiant feien la sensació que l'home filava una teranyina on atraparia el nostre interès.
La conferència s'allargà ben bé una hora i mitja. I dic s'allargà però es va fer curta. Les qüestions essencials les va abordar sense mitges tintes, amb convicció en allò que deia. El més important, per a mi: la seva feina es retroalimentava. Gràcies a l'absoluta llibertat d'expressió que li atorgaven els anys al servei del diari, podia decidir completament el tema, i treure'n el suc. Fer una entrevista li ensenyava coses que aplicaria en les següents, el commovien i li ampliaven horitzons. Això era el que, seleccionant amb criteri periodístic les preguntes, pretenia que arribés al lector. I en això se centrava, cal ressenyar que mai havia volgut saber de la repercussió que tenien les entrevistes per al personatge o la seva obra.
La xerrada va estar plena d'anècdotes d'allò més interessants. Amela gaudia desbrossant els episodis més particulars per què havia passat d'ençà que, fa més de deu anys, assumí La Contra, en companyia dels periodistes Lluís Amiguet i Ima Sanchís.
Per aquella pàgina va passar en el seu dia Chavela Vargas, per exemple. Al periodista li va arribar al fons el relat que la cantant va fer de la seva mare. També s'hi va donar cita un campaner, que el va dur a conèixer el significat de l'expressió ser a la lluna de València; i fins i tot un home que recreava a la perfecció els antics vestits de soldat romà. Però de tots els que han fet acte de presència en la seva secció, el Víctor en va destacar un, molt particularment: Un paralític suís. Podríem entendre de les seves paraules que aquest home el va il.luminar. Assegut en una cadira de rodes, l'alliçonà sobre aspectes com la compassió i el coneixement.
En aquest punt, Víctor Amela ja havia abocat tota la seva humanitat sobre el micròfon. Li podríem haver preguntat qualsevol cosa. Tots aquests detalls que va evocar van dibuixar d'ell un perfil nítid, el d'un enamorat del coneixement. No m'equivoco si dic que molts vem sortir de la Sala de Graus desitjant que el nostre futur professional tingués, almenys, alguns trets comuns amb la feina que ell duia a terme. I no necessàriament em refereixo al sou.
dissabte 17 de maig de 2008
Conferència Víctor Amela
Revistes Culturals
La xerrada en el marc del Periodisme Cultural va posar, aquest cop, el focus sobre un dels sectors que, si tot va be, i creuem els dits, ens rebrà perquè hi treballem, les revistes culturals.
Ajoblanco, Quimera i Lateral eren els titols que van centrar la ponència. En ella intervingueren a banda de la presentadora, un ex-director de la primera i dos redactors de les altres. Val a dir que difícilment seran aquestes les que ens acolliran.
En el decurs de l'acte, s'exposà la trajectòria de les revistes, que tenien uns principis i una voluntat d'interactuar i plasmar l'entorn de què eren filles.
Ajoblanco tingué un origen bàsicament contracultural,abordant els tabús més diversos en una Barcelona que vivia les acaballes del règim franquista. Definida com una revista d'entreteniment que no renunciava a cap públic interessat en la cultura, donava veu a personatges destacats- no calia que fossin famosos - de les latituds més diverses. La pluralitat d'opinions i l'atreviment brillen per la seva absència en el panorama actual. On ha quedat l'esperit d'Ajoblanco?
Pensant-hi, potser sí que perviu, però en revistes de renom inferior o pràcticament desconegudes per al gran públic.
Lateral tampoc és ja entre nosaltres. Algun intent es pot trobar ara a internet, però l'escassetat de fons la tenen morta i enterrada. El 1994 va néixer aquesta revista, per desaparèixer dos anys més tard pels motius comentats. El públic perseguit, l'espectre alternatiu però llegit de la societat, sembla que no va ser suficient.
Quimera, per últim, segueix viva i s'ha erigit en un dels referents culturals actuals, sobretot de l'esquerra més ferma. Ha estat transitada per literats que després han assolit gran fama.
dimecres 16 d’abril de 2008
Risto Mejide
Hi havia una vegada un programa de televisió que era el rei d'audiència en la franja més competitiva dels dimarts. S'emetia a Telecinco, el seu nom era Operación Triunfo i era una sucosa plataforma publicitària per a anunciants de tot el que es pugui pensar quant a música comercial. En aquest programa, els concursants havien de prosperar en la seva interpretació de temes escrits per altres, i anar superant les eliminatòries. Bé, les gales, que quedava més maco.
Però passava que la popularitat d'aquests nois i noies quedava eclipsada per algú que no era concursan
t i que obtenia els pics més bèsties d'audiència precisament posant-los a parir amb més o menys gràcia quan feia de jurat. El nom del llop era Risto Mejide (algú, per cert, podria així en mirar-se nom i cognom, aventurar la seva procedència?) Aquest home amagava uns ulls petitíssims com de talp rere unes ulleres fumades i amb una boca mínima proferia tot tipus de desqualificacions a qui se li posés entre cella i cella. La seva perspectiva era la de sintetitzar la reacció del mercat davant l'aparició d'aquell que li tocava jutjar. Tots sabem què passa al final, n'hi ha prou amb mirar de recordar els noms dels anteriors participants. Mejide actuava amb la fredor de qui, enquestat, és donat a tastar un suc sortit de fàbrica i en fase de proves. La falta de substància o la poca identitat dels jutjats era el brou de cultiu perquè aquest home vessés teories de marketing bastant coherents però amb un llenguatge propi de crónicas marcianas.
Com sempre que algú destaca, es generava un debat sobre l'encert dels seus veredictes. Molts en recolzaven el fons, però no la forma. D'altres simplement s'afegien a la crítica ferotge perquè es veien reflectits en aquell qui, sense embuts, devorava la moral d'uns nois que ja s'ho mereixien perquè, aviam si s'havien cregut que tots arribarien a sonar a algun lloc més que a una discoteca o a programes casposos. I així, aquest home anava fent fins a convertir-se en tot un fenomen d'aquesta efímera cultura de masses. Entrava a totes les converses, qui més qui menys n'havia sentit a parlar i no va trigar a passejar la seva el.loquència per platós i vídeos a la xarxa.
Però, d'on ha sortit aquest senyor? A què dedica el temps lliure? I l'ocupat? Quins mèrits ha fet, en el supòsit que en calgués algun, per ser jurat d'aquesta faraònica construcció televisiva?
Com a bon 'producte' de la cultura de masses - parlem en els seus termes - s'ha fet un lloc a la xarxa. És fàcil contrastar una mica la seva biografia amb uns quants clicks a Google, on té 142.000 enllaços - s'escriu ràpid -. El primer a destacar és que aquest personatge té una trajectòria acadèmica i professional, contràriament a la majoria de perfils superflus que fan la tourné per les ones hertzianes i que són pura façana. Llicenciat per ESADE en direcció d'empreses, impartint creativitat a la mateixa facultat i a ELISAVA, publicista de grups com Radiohead o U2, creador d'una agència publicitària pròpia...Les seves activitats, generalment d'entitat, es compten per desenes. Vulguis que no, és un aval important haver treballat per Bassat Ogilvy & Mather, Saatchi & Saatchi, Euro RSCG, o S,C,F,P ,entre altres.
(continuarà)
Però passava que la popularitat d'aquests nois i noies quedava eclipsada per algú que no era concursan
t i que obtenia els pics més bèsties d'audiència precisament posant-los a parir amb més o menys gràcia quan feia de jurat. El nom del llop era Risto Mejide (algú, per cert, podria així en mirar-se nom i cognom, aventurar la seva procedència?) Aquest home amagava uns ulls petitíssims com de talp rere unes ulleres fumades i amb una boca mínima proferia tot tipus de desqualificacions a qui se li posés entre cella i cella. La seva perspectiva era la de sintetitzar la reacció del mercat davant l'aparició d'aquell que li tocava jutjar. Tots sabem què passa al final, n'hi ha prou amb mirar de recordar els noms dels anteriors participants. Mejide actuava amb la fredor de qui, enquestat, és donat a tastar un suc sortit de fàbrica i en fase de proves. La falta de substància o la poca identitat dels jutjats era el brou de cultiu perquè aquest home vessés teories de marketing bastant coherents però amb un llenguatge propi de crónicas marcianas.Com sempre que algú destaca, es generava un debat sobre l'encert dels seus veredictes. Molts en recolzaven el fons, però no la forma. D'altres simplement s'afegien a la crítica ferotge perquè es veien reflectits en aquell qui, sense embuts, devorava la moral d'uns nois que ja s'ho mereixien perquè, aviam si s'havien cregut que tots arribarien a sonar a algun lloc més que a una discoteca o a programes casposos. I així, aquest home anava fent fins a convertir-se en tot un fenomen d'aquesta efímera cultura de masses. Entrava a totes les converses, qui més qui menys n'havia sentit a parlar i no va trigar a passejar la seva el.loquència per platós i vídeos a la xarxa.
Però, d'on ha sortit aquest senyor? A què dedica el temps lliure? I l'ocupat? Quins mèrits ha fet, en el supòsit que en calgués algun, per ser jurat d'aquesta faraònica construcció televisiva?
Com a bon 'producte' de la cultura de masses - parlem en els seus termes - s'ha fet un lloc a la xarxa. És fàcil contrastar una mica la seva biografia amb uns quants clicks a Google, on té 142.000 enllaços - s'escriu ràpid -. El primer a destacar és que aquest personatge té una trajectòria acadèmica i professional, contràriament a la majoria de perfils superflus que fan la tourné per les ones hertzianes i que són pura façana. Llicenciat per ESADE en direcció d'empreses, impartint creativitat a la mateixa facultat i a ELISAVA, publicista de grups com Radiohead o U2, creador d'una agència publicitària pròpia...Les seves activitats, generalment d'entitat, es compten per desenes. Vulguis que no, és un aval important haver treballat per Bassat Ogilvy & Mather, Saatchi & Saatchi, Euro RSCG, o S,C,F,P ,entre altres.
(continuarà)
diumenge 13 d’abril de 2008
¿Pintan bastos?
Por la cabeza de Tiziano, de Llimona o de Da Vinci seguro que no asomaban las consecuencias que tendría el tratamiento empresarial de su arte para las generaciones venideras. Apuesto a que no les incumbió cómo a día de hoy gestionarían las corporaciones o el estado fragmentos de su obra, qué cifras deberían barajar los sesudos economistas contemporáneos a la hora de repartirse de la manera más beneficiosa el pastel. Poco hay de elevador en las estrategias a largo o corto plazo de los nuevos marchantes que, agolpados entorno a Sotheby's y otros, se enzarzan en una pugna, pujando con el mismo gesto banal con el que usted o yo pediríamos un taxi. Sin embargo, estas manos alzadas, las rúbricas en despachos y las planificaciones presupuestarias determinan, a falta de un arte verdaderamente libre, cómo muchas piezas serán conservadas y cuidadas y la accesibilidad del público, siempre el último de la fila, o de la cadena. Dichos procesos también mandan, por qué no decirlo, a algunas de estas joyas a críar polvo en oscuras buhardillas, a la espera de una revalorización.
Dos actores se alzan, hoy por hoy, al margen de una tercera vía mixta, como responsables del tratamiento de las obras. Dos actores con metas distintas, pero coincidentes en lo esencial en un modelo de democracia más o menos liberal: la asunción de la titularidad de este o aquel grabado, fresco, dibujo, etc. Estos dos grupos son el estado, con el ministerio de cultura como brazo ejecutivo, y las empresas.
El primero pone sobre la mesa una parte de las recaudaciones a sus ciudadanos y precisamente por eso se espera de él que les retribuya el esfuerzo exponiendo lo adquirido. Habitualmente, así sucede. Pero este panorama, cristalino sobre el papel, tiene algún arañazo, por no decir alguna grieta en la práctica. Si no, intentemos dar respuesta a las siguientes preguntas: ¿Quién emite el juicio de lo que le interesa o no a un estado, y con qué criterio? ¿ Estas decisiones, cocinadas a menudo en las altas esferas de poder, llegan claramente a la gente, para moverles a premiar o castigar al ejecutivo de turno en las urnas? Si el estado es una persona económica en teórica igualdad con las empresas, ¿ha de gozar o goza de algún privilegio sólo por su finalidad?
El complejo marco en que nos situamos, efectivamente hace prever algunos efectos secundarios de competencia. La adquisición por parte del estado de la obra de un artista reduce los ejemplares 'libres' en el mercado, lo cual dispara el precio de éstos. Esto provoca un conflicto, pues se perjudica al sector privado cada vez que un gobierno opta por tirar de presupuesto; y cada vez se precisarán inversores más acaudalados.¿ Es eso lo que el estado quiere para las obras que no sean suyas?¿ No está alimentando indirectamente un oligopolio?
Más leña al fuego: pongamos que un estado cualquiera, Costa de Marfil si les gusta, compra un cuadro reconocido en todo el mundo, por ser su autor marfileño de pro y de raíces muy hondas en aquel territorio. Pero Costa de Marfil, como todo estado, tiene limitaciones geográficas - esa, entre otras razones, le hace un estado - . Bajo pretexto de la marfilidad del señor artista, la obra queda encerrada en el territorio, impidiendo el acceso de todo extranjero aficionado a ella como pueda existir, si no es que se va allí a contemplarla o que el estado decide meterla en un pack itinerante a cambio de...dinero. Dinero como ganancia de un negocio que en este caso, reavivaría un poco el escuchimizado presupuesto de Costa de Marfil y sólo de Costa de Marfil, lo cual les vendría que ni pintado. Solidaridad con esas gentes aparte, ¿sería excesivo que alguien llamase a esto secuestro, porque el patrimonio merece poder ser visitado por todos?¿Cómo compaginar esta demanda con el desembolso estatal?
Claro que, visto así, la penúltima pregunta también se aviene a las empresas o a los coleccionistas privados, el segundo grupo citado. Son conscientes del montante económico que les puede suponer su propiedad. Algunos simplemente acumulan y acumulan para regocijo de ellos y sus relativos, beneficiándose del principio legal que les ampara, por el cual son dignos poseedores de las obras y pueden hacer con ellas lo que se les antoje; son producto y capital. Ojo, no digo que muchos no se lo hayan ganado a pulso, pero qué culpa tendría la humanidad si el propietario decide que cierta pieza no ha de ver la luz durante un tiempo?
En cambio hay otros que, habiendo asumido la importancia de dar una buena imagen en el exigente entramado industrial de esta sociedad, deciden cumplir con la función divulgativa y patrocinan proyectos o directamente, montan las exposiciones. Si, estando como están en su derecho, al visitante se lo cobran en forma de entrada o de impacto de logotipo en retina, depende. Dudo, eso sí, que la filantropía esté en auge.
Tantas contrariedades dan lugar a algunas consideraciones menos generales, reacciones que optimicen los objetivos. Una de ellas es la alternativa que supone el uso de la copia en vez del original. Se mantendrían los derechos del propietario, pero la suma a pagar por los interesados en acercar el arte a la gente quedaría, probablemente, reducida de forma sustancial. Quizá sea hora de desprenderse de ambiciones dificiles de abrazar y abogar por el pragmatismo, como se hace cuando se quiere potenciar el alquiler frente a la propiedad en la vivienda, por ejemplo.
Otra idea: en el Louvre han entendido que hay que ir a por todas, y han sellado recientemente un pacto para mandar una especie de Louvre II a Abu Dhabi, en los Emiratos Árabes. Exportar el contenido de su archiexplotado museo allí les reportará, gracias al tipo de turismo de la zona -imagínense-, beneficios extra con los que reinvertir. Y a lo mejor hasta acude algún francés.
Cada cual se coloca como puede para hacer frente a los nuevos retos que plantea la gestión del arte en un sistema de libre mercado que, sin duda, está en avanzado estado de globalización. Resulta imposible, a estas alturas, pedir la devolución de muchas obras al género humano en su conjunto. Las hay que sí, que ya lo son, pero no hay manera de establecer los líndes del valor universal de las otras, y surgirían todo tipo de problemas que el lector puede inferir con facilidad. Además, alguien que lo pidiera no jugaría en la misma división que los defensores de la propiedad y en consecuencia de la ley, o viceversa. Mientras tanto, el arte es divisa y sus entresijos son tan aceptables o inaceptables como los de cualquier negocio, muchas veces especulativo. Ante esto, la acción estatal está lejos de ser la panacea.
Dos actores se alzan, hoy por hoy, al margen de una tercera vía mixta, como responsables del tratamiento de las obras. Dos actores con metas distintas, pero coincidentes en lo esencial en un modelo de democracia más o menos liberal: la asunción de la titularidad de este o aquel grabado, fresco, dibujo, etc. Estos dos grupos son el estado, con el ministerio de cultura como brazo ejecutivo, y las empresas.
El primero pone sobre la mesa una parte de las recaudaciones a sus ciudadanos y precisamente por eso se espera de él que les retribuya el esfuerzo exponiendo lo adquirido. Habitualmente, así sucede. Pero este panorama, cristalino sobre el papel, tiene algún arañazo, por no decir alguna grieta en la práctica. Si no, intentemos dar respuesta a las siguientes preguntas: ¿Quién emite el juicio de lo que le interesa o no a un estado, y con qué criterio? ¿ Estas decisiones, cocinadas a menudo en las altas esferas de poder, llegan claramente a la gente, para moverles a premiar o castigar al ejecutivo de turno en las urnas? Si el estado es una persona económica en teórica igualdad con las empresas, ¿ha de gozar o goza de algún privilegio sólo por su finalidad?
El complejo marco en que nos situamos, efectivamente hace prever algunos efectos secundarios de competencia. La adquisición por parte del estado de la obra de un artista reduce los ejemplares 'libres' en el mercado, lo cual dispara el precio de éstos. Esto provoca un conflicto, pues se perjudica al sector privado cada vez que un gobierno opta por tirar de presupuesto; y cada vez se precisarán inversores más acaudalados.¿ Es eso lo que el estado quiere para las obras que no sean suyas?¿ No está alimentando indirectamente un oligopolio?
Más leña al fuego: pongamos que un estado cualquiera, Costa de Marfil si les gusta, compra un cuadro reconocido en todo el mundo, por ser su autor marfileño de pro y de raíces muy hondas en aquel territorio. Pero Costa de Marfil, como todo estado, tiene limitaciones geográficas - esa, entre otras razones, le hace un estado - . Bajo pretexto de la marfilidad del señor artista, la obra queda encerrada en el territorio, impidiendo el acceso de todo extranjero aficionado a ella como pueda existir, si no es que se va allí a contemplarla o que el estado decide meterla en un pack itinerante a cambio de...dinero. Dinero como ganancia de un negocio que en este caso, reavivaría un poco el escuchimizado presupuesto de Costa de Marfil y sólo de Costa de Marfil, lo cual les vendría que ni pintado. Solidaridad con esas gentes aparte, ¿sería excesivo que alguien llamase a esto secuestro, porque el patrimonio merece poder ser visitado por todos?¿Cómo compaginar esta demanda con el desembolso estatal?
Claro que, visto así, la penúltima pregunta también se aviene a las empresas o a los coleccionistas privados, el segundo grupo citado. Son conscientes del montante económico que les puede suponer su propiedad. Algunos simplemente acumulan y acumulan para regocijo de ellos y sus relativos, beneficiándose del principio legal que les ampara, por el cual son dignos poseedores de las obras y pueden hacer con ellas lo que se les antoje; son producto y capital. Ojo, no digo que muchos no se lo hayan ganado a pulso, pero qué culpa tendría la humanidad si el propietario decide que cierta pieza no ha de ver la luz durante un tiempo?
En cambio hay otros que, habiendo asumido la importancia de dar una buena imagen en el exigente entramado industrial de esta sociedad, deciden cumplir con la función divulgativa y patrocinan proyectos o directamente, montan las exposiciones. Si, estando como están en su derecho, al visitante se lo cobran en forma de entrada o de impacto de logotipo en retina, depende. Dudo, eso sí, que la filantropía esté en auge.
Tantas contrariedades dan lugar a algunas consideraciones menos generales, reacciones que optimicen los objetivos. Una de ellas es la alternativa que supone el uso de la copia en vez del original. Se mantendrían los derechos del propietario, pero la suma a pagar por los interesados en acercar el arte a la gente quedaría, probablemente, reducida de forma sustancial. Quizá sea hora de desprenderse de ambiciones dificiles de abrazar y abogar por el pragmatismo, como se hace cuando se quiere potenciar el alquiler frente a la propiedad en la vivienda, por ejemplo.
Otra idea: en el Louvre han entendido que hay que ir a por todas, y han sellado recientemente un pacto para mandar una especie de Louvre II a Abu Dhabi, en los Emiratos Árabes. Exportar el contenido de su archiexplotado museo allí les reportará, gracias al tipo de turismo de la zona -imagínense-, beneficios extra con los que reinvertir. Y a lo mejor hasta acude algún francés.
Cada cual se coloca como puede para hacer frente a los nuevos retos que plantea la gestión del arte en un sistema de libre mercado que, sin duda, está en avanzado estado de globalización. Resulta imposible, a estas alturas, pedir la devolución de muchas obras al género humano en su conjunto. Las hay que sí, que ya lo son, pero no hay manera de establecer los líndes del valor universal de las otras, y surgirían todo tipo de problemas que el lector puede inferir con facilidad. Además, alguien que lo pidiera no jugaría en la misma división que los defensores de la propiedad y en consecuencia de la ley, o viceversa. Mientras tanto, el arte es divisa y sus entresijos son tan aceptables o inaceptables como los de cualquier negocio, muchas veces especulativo. Ante esto, la acción estatal está lejos de ser la panacea.
diumenge 6 d’abril de 2008
Coser i Cantar: Cicle Ballantine’s al Gran del Liceu
Ahir vaig estar parlant amb una amiga de la universitat que es lamentava doblement d’haver-se perdut els Antònia Font al Liceu. Primer perquè li encanten i després perquè l’orquestra triada per interpretar el Coser i Cantar l’integrava la seva promoció de conservatori (ella ho va haver de deixar). L’únic consol era que potser no hagués tingut possibilitat d’intervenir, estudiant guitarra, atès que aquesta ja la mimava Joan Miquel Oliver, un dels astronautes més astronautes del conjunt, que ara també treballa en solitari.
Petant la xerrada més tard amb una altra amiga, li vaig comentar que jo hi havia estat. Aquesta va començar a recordar com s’ho passava de bé a les festes dels pobles illencs, on com a molt reunien quatre gats. ‘ I ara, omplint el gloriós Liceu’ – deia-‘Ves per on’ . Em va preguntar com havia anat, dubtant que mantinguessin, arribats a aquest punt, l’actitud propera amb què s’havien guanyat tant d’afecte al principi.
Però el que es va veure aquella nit de diumenge en una rambla amb l’ambient de les grans ocasions per força hauria tranquil.litzat la meva amiga (la segona). No solament ells no es van anquil.losar en el clima cerimoniós del Liceu, sinó que va ser el Liceu qui va flirtejar amb ells en un espectacle gairebé una hora més llarg de l’acordat. En cap moment del recital vaig preguntar-me si eren prou grans per al Liceu, més aviat vaig tenir la sensació que l’estaven tornant petit.
L’escenari semblava una barca il.luminada. El vent bufava als saxos, les onades a l’arpa. I Pau Debon – una mica encostipat-, Oliver i els mariners simfònics van decidir que el vellut i la decoració daurada no anava amb ells, però sí els somriures de les làmpades. Van agafar el vaixell - no sé jo si per tornar a ses illes a reviure aquells estius - i es van muntar una festa a alta mar amb qui es volgués apuntar, aneguet de goma inclòs. I van ser molts els qui es van entregar a l’alegria, els uns alçant violins i tota la gamma d’utensilis i els altres els culs dels seients.
Van deixar clar el seu tarannà com a formació. No hi ha contradicció entre agitar-se entusiàsticament en la interpretació d’Astronauta rimador - repetida al bis- i pal.ladejar un lànguid Portaavions o un Productes de neteja gairebé xiuxiuejat. Una de les sensacions més desitjables de saltar en un trampolí és notar-ne la basculació mentre prens impuls, i el variat repertori s'hi va prestar.Vos estim a tots igual, Bamboo o Alpinistes Samurais són molt més rics en la seva versió orquestrada, va ser una bona pensada.
Curiosament, al final els vents d’aquell indret van fer passar l’encostipat al cantant, tal i com ell va admetre entre agraïments.
Petant la xerrada més tard amb una altra amiga, li vaig comentar que jo hi havia estat. Aquesta va començar a recordar com s’ho passava de bé a les festes dels pobles illencs, on com a molt reunien quatre gats. ‘ I ara, omplint el gloriós Liceu’ – deia-‘Ves per on’ . Em va preguntar com havia anat, dubtant que mantinguessin, arribats a aquest punt, l’actitud propera amb què s’havien guanyat tant d’afecte al principi.
Però el que es va veure aquella nit de diumenge en una rambla amb l’ambient de les grans ocasions per força hauria tranquil.litzat la meva amiga (la segona). No solament ells no es van anquil.losar en el clima cerimoniós del Liceu, sinó que va ser el Liceu qui va flirtejar amb ells en un espectacle gairebé una hora més llarg de l’acordat. En cap moment del recital vaig preguntar-me si eren prou grans per al Liceu, més aviat vaig tenir la sensació que l’estaven tornant petit.
L’escenari semblava una barca il.luminada. El vent bufava als saxos, les onades a l’arpa. I Pau Debon – una mica encostipat-, Oliver i els mariners simfònics van decidir que el vellut i la decoració daurada no anava amb ells, però sí els somriures de les làmpades. Van agafar el vaixell - no sé jo si per tornar a ses illes a reviure aquells estius - i es van muntar una festa a alta mar amb qui es volgués apuntar, aneguet de goma inclòs. I van ser molts els qui es van entregar a l’alegria, els uns alçant violins i tota la gamma d’utensilis i els altres els culs dels seients.
Van deixar clar el seu tarannà com a formació. No hi ha contradicció entre agitar-se entusiàsticament en la interpretació d’Astronauta rimador - repetida al bis- i pal.ladejar un lànguid Portaavions o un Productes de neteja gairebé xiuxiuejat. Una de les sensacions més desitjables de saltar en un trampolí és notar-ne la basculació mentre prens impuls, i el variat repertori s'hi va prestar.Vos estim a tots igual, Bamboo o Alpinistes Samurais són molt més rics en la seva versió orquestrada, va ser una bona pensada.
Curiosament, al final els vents d’aquell indret van fer passar l’encostipat al cantant, tal i com ell va admetre entre agraïments.
dimecres 26 de març de 2008
Comentari notícia cultural
Éxito masivo de un juego que fomenta la cirugía estética y la dieta en niñas
El fenómeno 'Miss Bimbo' desata la polémica en Francia y Gran Bretaña
( La Vanguardia)
Sorprenent notícia la que ens mostra avui La Vanguardia en les seves pàgines de Tendencias.
(Continuarà)
dijous 13 de març de 2008
El cultural (suplement)
El suplement triat per analitzar es el Cultural, del diari El Mundo.
El primer que cal remarcar és que la seva versió digital està estructurada com un diari digital en si, i dóna preferència al contingut actualitzat i accessible per via de vincles enlloc de centrar-se en els pdf de l’edició impresa com ho fa el diari Avui entre d’altres. En qualsevol cas, el contingut en pdf també es pot descarregar.
A més, incorpora un cercador que sobrepassa el contingut de la pàgina i dóna opció de buscar per tota la xarxa. La publicitat directa no s’ubica entre el contingut més que en un cantó o sobre el títol i només es fa autopromoció del suplement o de concursos i events relacionats amb aquest.
El cultural compta amb una actualització de les últimes notícies a la franja esquerra de la pàgina, i a través d’elles es pot recórrer no tan sols la immediata actualitat sinó també la d’anteriors setmanes. Les etiquetes en què es divideixen els events són arte, música i letras. La part central està dedicada al contingut que s’oferirà la mateixa setmana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
