La frase és la següent:
"Els rics inverteixen en temps, els pobres en diners."
Si l'entenc bé, els rics treballen per aconseguir augmentar el seu actiu 'temps', i els pobres treballen per aconseguir augmentar el seu actiu 'diners'.
Quan tu mires la vida d'acord amb la consecució de diners, és perquè els veus l'actiu fonamental per afrontar-te a les coses que et vagin passant. Aleshores, la teva estratègia serà aconseguir-lo però sense un pla que tingui en compte la seva sostenibilitat.
Pensar en diners et fa treballar constantment fins la fi dels dies perquè no projectes el temps en l'equació.
En canvi, quan tu l'enfoques d'acord amb la consecució de temps, veus que els diners són un mitjà i no un fi i comences a utilitzar-los com a tal (en l'altre esquema, els diners són un fi, i això és dolent perquè no et projectes en el temps).
Si els diners són un mitjà i el més valiós és el temps, començaràs a prendre decisions que:
· no t'obliguen a guanyar diners en el futur, com ara endeutar-se, consumir coses que es deprecien o agafar hàbits costosos a la llarga.
· t'ajuden a aconseguir temps en el futur, com inversió que generi diners. (anticipes la mentalitat de jubilat).
· t'estalvien temps perquè el reinverteixis en aquest procés.
· t'ajuden a especialitzar-te en coses que et funcionin.
· et donen una mentalitat de gestor, no de treballador.
Un pobre de mentalitat dedicarà el seu temps a fer diners (i després, els gastarà).
Un ric de mentalitat dedicarà els seus diners, un cop aconseguits lamentablement a través de temps, a no haver de dedicar temps futur a obtenir-los; és a dir, invertirà bàsicament en guanyar temps en el futur.
Així, tota mentalitat que pretengui obtenir diners és cega que l'únic que donen els diners de valuós és el temps.
No és erroni aconseguir diners, és erroni no introduir el temps com a objectiu perquè en vicia la finalitat.
He de seguir mirant-me frases d'aquest home; és molt interessant.
21.12.19
El cansament i la ràbia
/febrer 2019/
El cansament m'ajuda en el llarg termini en la mesura que em priva d'intervenir negativament en el meu entorn. Quan estic cansat, totes les coses que m'irriten i vull resoldre ja, les segueixo volent resoldre però no tinc ganes d'emprendre una guerra al respecte. No diré paraules fora de lloc ni em permetré baixar als inferns donant-los una importància total.
Podria ser que hagués trobat una de les eines definitives per la felicitat? Regula la intensitat però no el fons; em permet no estar en desacord amb mi mateix, em defensa de voler coses extremes i sobretot em defensa de mètodes contraproduents. Arribat a casa cansat del gimnàs, només vull pau.
Aquesta és la segona qüestió, el cansament habitual i aquest no tenen res a veure. Em sembla que m'hauré de procurar un cansament físic tota la vida, tant com pugui, resultant de fer exercici a consciència. Ahir al vespre només volia estirar-me com la gossa i tocar-li el pèl. Mirava totes les coses que en altre moment era urgent amb ulls de persona tranquila.
/febrer 2019/
De vegades, em fa l'efecte que puc escriure molt més pensant una determinada direcció de les coses que vull fer que no pas escrivint. Això em suggereix que tinc una definició d'escriure que no s'adiu a escriure simplement. Crec que pensar és barallar-se amb el que un hauria o no hauria de fer i tenir en compte algunes normes superiors i que el text autèntic s'ha de descabdellar a partir d'aquí, i el tens encara que al final no en deixis posada una sola ratlla. Escriure és aclarir les coses, fins i tot si no es poden llegir enlloc.
De vegades, em fa l'efecte que puc escriure molt més pensant una determinada direcció de les coses que vull fer que no pas escrivint. Això em suggereix que tinc una definició d'escriure que no s'adiu a escriure simplement. Crec que pensar és barallar-se amb el que un hauria o no hauria de fer i tenir en compte algunes normes superiors i que el text autèntic s'ha de descabdellar a partir d'aquí, i el tens encara que al final no en deixis posada una sola ratlla. Escriure és aclarir les coses, fins i tot si no es poden llegir enlloc.
8.10.18
Pensaments sobre les compres
Crec que tinc un patró per les coses que deixo entrar a casa meva: jo únicament compro coses que siguin estètiques o pràctiques. A més, sovint em desfaig d'algunes que han deixat de ser pràctiques perquè n'he trobat altres que em serveixen millor. Les pràctiques han de ser estètiques també. Les que entren per ser estètiques miro de conservar-les en qualsevol cas, però millor que sigui pràctic fer-ho (per això col·lecciono art en postals o referències artístiques al Pinterest: són un record d'experiències plaents barat i pràctic d'emmagatzemar).