Guerra i pau

Hi ha una frase:
'En temps de guerra els homes es dediquen a destruir-se els uns als altres. En temps de pau, es dediquen a destruir-se a ells mateixos'.

Ve a dir, segons l'entenc, que les persones tenim una pulsió que dirigim internament o externament segons ens dicti la convenció de l'època i la moral. És interessant pensar en aquests termes perquè s'elimina la percepció de repòs aparent, com si la majoria d'estona no passés res. D'acord amb aquesta visió, no hi hauria punt 0: o estem camí d'una destrucció o d'una altra. M'ha fet pensar que s'assembla a aquestes noves visions de la nutrició que postul·len que, o bé ens estem nodrint o digerint, o bé estem gaudint dels beneficis de l'autofàgia. L'oscil·lació entre els dos pols em sembla molt més coherent amb la natura i sobretot un enfocament més fàcil de gestionar que pensar en termes de sí/no.

Autoritat i poder

Fa un temps, un company parlava de la legitimitat en l'exercici del poder. Segons ell, psicòleg de professió, el poder ens pot obligar a fer coses perquè ens convenç lògicament, moralment o per la pura força o la jerarquia.

El company venia a dir que només dues d'aquestes vies poden deixar en l'invidu que obeeix la sensació que està actuant bé i que es té a si mateix un respecte. Les dues primeres, naturalment. Les altres et situen en un terreny d'irresponsabilitat sobre els resultats i de falsa neutralitat, o qüestionen que siguis lliure per fer el que vulguis.

Dues corrents de fons animen Catalunya: el país i la seva ocupació.

El país ha donat els bons escriptors i l’ocupació ha donat els mitjans de comunicació que construeixen identitat de dalt a baix. El país ha donat el referèndum i l’ocupació un parlament minvat que confón educació amb concreció. El país ha donat el català i l’ocupació ha donat una autonomia comprada on els polítics comprats perverteixen les paraules. El país ha donat una dreta britànica i l’ocupació ens ha fet protegir-nos d’ella mateixa portant-nos una esquerra que només fa política fins que arriba a allò important i aleshores para i fa discursos. El país ha donat ciutadans que malviuen en llocs de feina precaris tenint talent i l’ocupació ha donat ciutadans -votants de Ciutadans- que trepen laboralment creient-se termes abstrusos d’origen anglès per complex. El país ha donat Montserrat i els esplais i l’ocupació ha portar un materialisme de postguerra. El país ha donat Pla i l’ocupació ha donat la imatge que es té de Pla. El país ha donat Pujol i l’ocupació un maniqueisme que anuncia tots els problemes per venir.

Estudiar llengües clàssiques és més útil que moltes altres assignatures perquè és la manera de destil·lar les paraules i les afirmacions semicientífiques de modes.

tornada a la feina

S'han acabat les vacances i toca tornar a treballar. He buscat alguna cosa que em fes il·lusió i he trobat això de l'early rising que a ella també li convé. Una d'aquestes alçades d'hora, vora les 4, serà per escriure. Així, he estructurat la setmana per donar un dia a cadascuna de les meves prioritats: escriure, muntar un negoci, aprendre algun tipus de codi, seguir amb el grau de psicologia.

Cialdini

Cialdini a Influence explica que els rituals d'admissió són cruels perquè la memòria del que ha costat entrar allà persuadeix la persona membre que va valdre la pena perquè ara ja està en una bona posició. Són mecanismes de supervivència del grup, per fer-lo atractiu i valiós.