Pobrisme

Escohotado recorda que el pobrisme i el cristianisme fixen la veritat i l'ideal lluny d'allò material; així els ciutadans pobres poden postergar la seva felicitat i ser-ho en el futur o a l'altre món. Plató és naturalment a l'arrel de tot això: l'idealisme fa que acceptis la realitat ja que poses l'accent en la transcendència.

Rand recorda que Aristòtil és la base del comportament actual de la nostra societat. Els objectes acaben en ells mateixos i són la màxima i única representació de la realitat.

Si et consideres la peça d'una seqüència que et transcendeix, si t'estimula més el símbol que l'objecte, la idea de llibertat que ser lliure, l'estalvi i la posteritat que el gaudi; si no esperes l'èxit en vida sinó que deixes a l'univers la capacitat de desxifrar el teu triomf en algun moment del futur, ets platònic i corres el risc de no veure mai la realitat, amb aquesta teva idea d'algun dia identificar-t'hi gràcies a algun encert. El platonisme, que a falta de consol, duu a l'orgull del pobre i al comunisme, és en el fons i paradoxalment la força principal que enriqueix els capitalistes conservadors, que són rics per tenir un domini total del paràmetre temps a l'hora de prendre decisions (per tant nul incentiu a dilapidar ara). Hi ha uns investigadors que anomenen a aquestes persones, que viuen més en el temps que en l'espai, classe alta temporal.

Això serà a desgrat de l'espai i de la vida, clar. En canvi, si tens una mentalitat consumista; això és, si ets humil i et veus poca cosa, i entens que el joc és aquí i que el món et fascina; si no hi ha cap possibilitat de ser mirall de res i has d'escampar-te en la natura amb tanta natura com descobreixis; ets aristotèlic i seràs ric ara i sempre pobre.

És un garbuix. Vull dir que em fa la impressió que Escohotado diu que el comunisme comença amb Plató, però si avui ets ultraplatònic amb tu i no per utopisme social, el capitalisme et comença a travessar i t'omple de riquesa, que lògicament rebutjaràs perquè no t'interessa viure en si, sinó viure en la idea. Em sembla que no es pot ser així sense una immensa renúncia prèvia; no és gaire mmm...No sé com dir-ho.

M'ha costat moltíssim trobar algú que renegui alegrement del carpe diem.

El vi i la carn

L'assaig de Montaigne que parla de com sempre som al futur (lluny de casa), i que la nostra preocupació sentimental depassa la mateixa mort. Així els prínceps no són mai lliures encara que ho siguin mentre manen. La mort treballa discretament amb un gran efecte sobre la vida. La constatació que per tant això també funciona a l'inrevés, i hi ha coses mortes que es veuen afectades per la vida, com la manera de madurar del vi i la carn.

Origen del problema contra símptoma

Pot ser una millor aplicació de la ciència mèdica adscriure's a una religió tranquil·litzadora que visitar molt sovint un metge que només tracti símptomes?

I'm in love with the

Un amic m'ha enganxat a aquesta cançó, vejam quant dura.

Plaer de compra

Un tio ha dit que wallapop demostra que el millor d'aquest sistema és el moment de vendre i comprar, molt més que gaudir allò que es compra. Pot ser que el més gratificant sigui l'intercanvi, en tant que procés, més que la consumició, que sempre s'anticipa i és un acte estàtic, sense neguit?

Bastos

Miguel Anxo Bastos, gallec conservador i simpàtic que fa classes a la Francisco Marroquín. Un exemple:

MNAC

Per haver corregut la Magic Line. Descobert Pere Torné Esquius.

Nassim

Principi general de la medicina (iatrogenics #1): quan intentes ajudar, el primer ha de ser no perjudicar.

Via negativa: els sistemes es beneficien molt més de la substracció d'elements negatius que de l'addició d'elements positius.

Efecte Lindy: les idees, les tendències, els sistemes, no són com els cossos orgànics. Un any més de vida no representa un any més a prop de la mort; sinó a la inversa: com més temps duren, més probable és que es mantinguin.

Democràcia by Rallo

Juan Ramón Rallo va fer una xerrada a les jornades d’European Students for Liberty a la Universitat Pompeu Fabra. La intervenció, titulada ’Democràcia i Liberalisme’, va ser un intent d’analitzar si aquests dos elements són compatibles i fins a quin punt. En destaco aquestes idees. En negreta la simplificació que en faig.

· No existeix una voluntat orgànica, sinó multitud de voluntats individuals impossibles d’unificar. Per tant, els representants polítics no poden representar els seus votants de manera eficaç. Representaran o bé els seus propis interessos o bé els interessos d’un perfil de votant que s’imaginaran, però que sempre serà una agregació fallida de les diverses voluntats. A través de la democràcia, l’individu NO pot manifestar la seva voluntat.

· En el votant, el cost d’informar-se és massa alt amb comparació del pes del seu vot. La desinformació sobre la multitud de temes és inevitable i a més en la votació intervenen molts biaixos irracionals. Per exemple, l’efecte cheerleader (quan votes en relació a una persona), el biaix de confirmació (quan creus que idees amb què venies de casa són les bones) o l’efecte bandwagon (quan votes en relació al que pot tenir la majoria). També existeix una falsa il·lusió de control sobre les repercussions del vot. Aquests problemes són especialment greus perquè les conseqüències d’una decisió desinformada no les assumeix només qui emet aquest vot, com passaria en una activitat privada, sinó tots. [un votant és un agressor suau que, quan vota, vulnera drets amb el suposat consentiment del col·lectiu?]. A través de la democràcia, l’individu NO pot prendre una decisió informada i NO es fa únic responsable de la seva decisió.

· Si el col·lectiu és qui marca fins on es governa i fins on es restringeix, a la pràctica no està limitat. L’únic contrapès a això és una ciutadania formada i conscient, que ja consideri inalienables alguns drets individuals. A través de la democràcia, l’individu NO parteix d’una igualtat de drets respecte del col·lectiu.

· Una democràcia que imposa pertànyer-hi i sotmetre-s’hi és una presó. Si no podem sortir-nos del pacte de cessió de llibertats, almenys que ens diguin quan vam firmar l’acord. A través de la democràcia, l’individu participa d’un contracte que NO ha consentit lliurement.

Com a possible solució per fer liberalisme i democràcia compatibles, les democràcies haurien de permetre que els individus se’n desassociessin lliurement o fins i tot marxessin a una altra, com en un club. L’individu hauria de poder decidir en quina mesura cedeix sobirania al grup, i si vol o no regir-se per les decisions que aquest prengui. S’entén que igualment hi ha d’haver un ens que ha de garantir el dret a la propietat privada (incloent la vida). Fins i tot un món ideal de ciutats comercials autodeterminades caldria un jutge en cas que es produís una invasió.

Al final, em quedo amb ganes de saber més sobre el Teorema de la Impossibilitat d’Arrow, que segons el conferenciant demostra que el resultat d’una votació depèn tant d’allò que es vota com de la manera en què s’agreguen els resultats. També em quedo pensant en la frase ‘L’executiu és l’únic poder real’. La idea em sedueix, però el seu argument (mana qui pot, en últim terme, executar) no em sembla suficient com per ser tan categòric.