Escohotado recorda que el pobrisme i el cristianisme fixen la veritat i l'ideal lluny d'allò material; així els ciutadans pobres poden postergar la seva felicitat i ser-ho en el futur o a l'altre món. Plató és naturalment a l'arrel de tot això: l'idealisme fa que acceptis la realitat ja que poses l'accent en la transcendència.
Rand recorda que Aristòtil és la base del comportament actual de la nostra societat. Els objectes acaben en ells mateixos i són la màxima i única representació de la realitat.
Si et consideres la peça d'una seqüència que et transcendeix, si t'estimula més el símbol que l'objecte, la idea de llibertat que ser lliure, l'estalvi i la posteritat que el gaudi; si no esperes l'èxit en vida sinó que deixes a l'univers la capacitat de desxifrar el teu triomf en algun moment del futur, ets platònic i corres el risc de no veure mai la realitat, amb aquesta teva idea d'algun dia identificar-t'hi gràcies a algun encert. El platonisme, que a falta de consol, duu a l'orgull del pobre i al comunisme, és en el fons i paradoxalment la força principal que enriqueix els capitalistes conservadors, que són rics per tenir un domini total del paràmetre temps a l'hora de prendre decisions (per tant nul incentiu a dilapidar ara). Hi ha uns investigadors que anomenen a aquestes persones, que viuen més en el temps que en l'espai, classe alta temporal.
Això serà a desgrat de l'espai i de la vida, clar. En canvi, si tens una mentalitat consumista; això és, si ets humil i et veus poca cosa, i entens que el joc és aquí i que el món et fascina; si no hi ha cap possibilitat de ser mirall de res i has d'escampar-te en la natura amb tanta natura com descobreixis; ets aristotèlic i seràs ric ara i sempre pobre.
És un garbuix. Vull dir que em fa la impressió que Escohotado diu que el comunisme comença amb Plató, però si avui ets ultraplatònic amb tu i no per utopisme social, el capitalisme et comença a travessar i t'omple de riquesa, que lògicament rebutjaràs perquè no t'interessa viure en si, sinó viure en la idea. Em sembla que no es pot ser així sense una immensa renúncia prèvia; no és gaire mmm...No sé com dir-ho.
M'ha costat moltíssim trobar algú que renegui alegrement del carpe diem.
