Juan Ramón Rallo va fer una xerrada a les jornades d’European Students for Liberty a la Universitat Pompeu Fabra. La intervenció, titulada ’Democràcia i Liberalisme’, va ser un intent d’analitzar si aquests dos elements són compatibles i fins a quin punt. En destaco aquestes idees. En negreta la simplificació que en faig.
· No existeix una voluntat orgànica, sinó multitud de voluntats individuals impossibles d’unificar. Per tant, els representants polítics no poden representar els seus votants de manera eficaç. Representaran o bé els seus propis interessos o bé els interessos d’un perfil de votant que s’imaginaran, però que sempre serà una agregació fallida de les diverses voluntats. A través de la democràcia, l’individu NO pot manifestar la seva voluntat.
· En el votant, el cost d’informar-se és massa alt amb comparació del pes del seu vot. La desinformació sobre la multitud de temes és inevitable i a més en la votació intervenen molts biaixos irracionals. Per exemple, l’efecte cheerleader (quan votes en relació a una persona), el biaix de confirmació (quan creus que idees amb què venies de casa són les bones) o l’efecte bandwagon (quan votes en relació al que pot tenir la majoria). També existeix una falsa il·lusió de control sobre les repercussions del vot. Aquests problemes són especialment greus perquè les conseqüències d’una decisió desinformada no les assumeix només qui emet aquest vot, com passaria en una activitat privada, sinó tots. [un votant és un agressor suau que, quan vota, vulnera drets amb el suposat consentiment del col·lectiu?]. A través de la democràcia, l’individu NO pot prendre una decisió informada i NO es fa únic responsable de la seva decisió.
· Si el col·lectiu és qui marca fins on es governa i fins on es restringeix, a la pràctica no està limitat. L’únic contrapès a això és una ciutadania formada i conscient, que ja consideri inalienables alguns drets individuals. A través de la democràcia, l’individu NO parteix d’una igualtat de drets respecte del col·lectiu.
· Una democràcia que imposa pertànyer-hi i sotmetre-s’hi és una presó. Si no podem sortir-nos del pacte de cessió de llibertats, almenys que ens diguin quan vam firmar l’acord. A través de la democràcia, l’individu participa d’un contracte que NO ha consentit lliurement.
Com a possible solució per fer liberalisme i democràcia compatibles, les democràcies haurien de permetre que els individus se’n desassociessin lliurement o fins i tot marxessin a una altra, com en un club. L’individu hauria de poder decidir en quina mesura cedeix sobirania al grup, i si vol o no regir-se per les decisions que aquest prengui. S’entén que igualment hi ha d’haver un ens que ha de garantir el dret a la propietat privada (incloent la vida). Fins i tot un món ideal de ciutats comercials autodeterminades caldria un jutge en cas que es produís una invasió.
Al final, em quedo amb ganes de saber més sobre el Teorema de la Impossibilitat d’Arrow, que segons el conferenciant demostra que el resultat d’una votació depèn tant d’allò que es vota com de la manera en què s’agreguen els resultats. També em quedo pensant en la frase ‘L’executiu és l’únic poder real’. La idea em sedueix, però el seu argument (mana qui pot, en últim terme, executar) no em sembla suficient com per ser tan categòric.