Crec que tinc un patró per les coses que deixo entrar a casa meva: jo únicament compro coses que siguin estètiques o pràctiques. A més, sovint em desfaig d'algunes que han deixat de ser pràctiques perquè n'he trobat altres que em serveixen millor. Les pràctiques han de ser estètiques també. Les que entren per ser estètiques miro de conservar-les en qualsevol cas, però millor que sigui pràctic fer-ho (per això col·lecciono art en postals o referències artístiques al Pinterest: són un record d'experiències plaents barat i pràctic d'emmagatzemar).
Per què faig això? Al llarg del temps he vist que quan prenc decisions així no m'he equivocat. Gràcies a les coses pràctiques, he guanyat espai o temps (que seria una versió de l'espai) per fer allò que m'agrada. Normalment les meves aficions necessiten repòs i llibertat, i això només es pot aconseguir si no has d'estar pendent cada dia de les exigències de processos complicats (treure te d'un armari saturat de coses per comptes de fer-ho d'una capseta sobre el marbre, tenir una paperera tan gran que has de fer una finta amb la cama per passar per un espai determinat...). De vegades, un vol fer coses que li agraden però sap que les forces li són escasses. La força surt aleshores d'una bona estona sense fer res, i sense pressa. No fer res és el primer pas en algunes ocasions per poder fer: estirat al sofà, renunciant a actes inútils, ja estàs començant a fer. Però quantes vegades descanses per fer coses de valor, i quantes vegades descanses per llevar-te i tornar a les teves hipoteques i paranys? Els objectes pràctics contribueixen a la possibilitat de no fer res, sempre i quan no costin molts diners i t'obliguin a treballar. És la peresa el pitjor pecat? Potser sí, però en el meu cas penso que no perquè intento que sigui profitosa.
Per altra banda, seria impossible -per mi- dedicar-me a les meves aficions o bé a no fer res perquè me'n vinguessin ganes si l'entorn fos un horror, un espai desequilibrat i sense esperança ni creacions de gent que en té. Les idees, la vida, em sembla, surt de les coses boniques que pots experimentar. En aquest sentit, faig propòsit de no ser dur jutjant les persones que no tenen un criteri estètic desenvolupat, perquè potser jo ho necessito a nivell d'objectes, però ells obtenen la bellesa de pràctiques com l'esport o l'espontaneïtat. Jo no podria dir lleig l'entorn d'algú que té una casa de merda però és més lliure que jo en general o en alguna dimensió considerable.
I jo abans pensava: això de només tenir coses pràctiques i/o boniques, ho faig amb tot o només amb les compres? Miro de fer-ho també a l'hora d'escriure; no sé si me'n surto però trio paraules i frases per senzilles o per boniques, procurant que surti un jardí generalment pla i que no s'aixequi molt, resistent, però amb unes poques flors que hi llueixin. I a banda de l'escriptura, crec que també ho faig amb els processos de pensament. Definitivament no penso coses boniques i pràctiques tot el dia, però trobo útil que allà dins m'ho permeti tot i trobo que la veritat que se'n substanciï pot ser també bonica a llarg termini. Del pensament, m'interessa molt llençar, que és molt més difícil de fer que amb els objectes físics.
