A l'estiu, el barri està gairebé deshabitat i se succeeixen les avingudes llargues i buides on no es veu una ànima. Les cases a banda i banda són grans i senyorials i em sembla que aquesta monumentalitat contribueix a la sensació d'estar sol. De dia, surto a passejar i no em fa angúnia perquè, tot i que els veïns que conec a la meva zona són tots fora i ningú em podria donar un cop de mà, s'imposa la bellesa de les construccions i la gràcia amb què en molts d'elles fan de la natura un accessori. Estic en una etapa de descobriment del poble i vull anar sempre una mica més lluny, a veure què depara aquest carrer o aquell altre.
Fa uns dies, passant per una avinguda desèrtica i silenciosa, una qualsevol, vaig sentir una remor de fulles a la casa de la cantonada i la vista em va anar al jardí del recinte, per si hi havia alguna cosa fora del normal. Rere les tanques vaig veure, tallada a l'alçada de les espatlles, una noia morena molt prima i pàl·lida, vestida d'un blau marí fosc. El cabell, recollit en una cua, feia més visible l'expressió de pena a les faccions. Caminava per aquell tros de terra amb la mirada perduda. Que algú així, que sembla necessitat d'alguna cosa important, camini sense esma per un jardí deixat i vagi fent voltes i voltes i voltes lentament mirant enlloc mentre trenca fulles mortes em va fer una mica de por, suposo que una por accentuada perquè és l'arquetip de noia de pel·li de terror japonesa.
Vaig pensar en dir-li alguna cosa però ho vaig deixar estar: jo no era ningú per molestar-la i no era evident que li passés exactament res. La resta de l'estona fins arribar a casa vaig estar pensant en escriure un conte sobre una noia com ella, vés a saber per què desanimada i que aparentment s'havia abandonat. El conte se centraria en la paradoxa de fer-la protagonista i alhora espectadora, i l'acció del conte seria ser vista i no ajudada, fins i tot en el conte. El conte mateix s'acabaria tard o d'hora, com retirant la mirada de la noia i perpetuant-ne l'estat.
·················
Ahir a la nit, casa meva em queia a sobre - malgrat haver anat Puig Madrona a la tarda- i vaig decidir sortir a sopar, encara que fos sol. Vaig anar a un italià car només perquè és l'únic que em queda prou a prop a peu, a una mitja hora. En tornant, vora les onze, vaig a passar per allà altre cop.
Com és lògic, em sembla, vaig dirigir la mirada al mateix lloc on havia vist la noia. No hi era, ni va passar res en el sentit que algú fes alguna cosa. Però sí que hi havia...Si miraves l'entrada de la casa, la paret era blanca i a banda i banda tenia dues finestres amb cortines blanques i marcs blancs lluents, i totes les coses de l'entrada tenien aquest color i una direcció de disseny clara, excepte la porta. La porta era inesperadament negríssima. Tan negra que era impossible d'endevinar-hi el pom, el relleu o els contorns. Era impossible saber de fet si hi havia una porta. Si la porta hi era i estava tancada, era torbador pensar que algú pugui prendre una decisió estètica així. Si la porta no hi era o era oberta, al transeünt se li oferia la vista a una gola fosca sense interrupció.
Novament vaig tenir una mica de por. No en vaig tenir molta perquè això també tenia una lectura normal, si es volia fer. Vaig pensar, això sí, que aquella entrada li esqueia molt a la noia.
