Es veu que hi havia molta gent de l'època que no estava d'acord amb la planificació central de la ciutat que el baró va dirigir al segle XIX sota les ordres de Napoleó III. D'una banda, hi havia el deute en què tot futurista incorre, i que els ciutadans no van passar per alt. I d'altra banda, el redisseny, que homogeneïtzava façanes, produïa edificis simbòlics, eixamplava carrers i carrerons cèntrics i creava grans avingudes, era vist per una part de la població com un atemptat contra l'essència de París; això és, em sembla, contra les manifestacions espontànies i orgàniques que hi florien des de l'Edat Mitjana.
Em sembla evident que la modernització de la ciutat, concretament del centre, era un punt més d'afiançament de la força de l'estat nació, que ara s'assegurava poder transitar (i dominar, i cobrar) per àmplies avingudes a través de les quals podria arribar a tothom. Els parisencs anaven passant pel motllo de les diferents estructures de conformació d'identitat imposades, esdevenint ciutadans massa, i se'ls feia més difícil d'escapolir-se del control de la maquinària burocràtica. I una hipotètica resistència que algun cop pugués sorgir tindria definitivament menys lloc on amagar-se. Però no seria aquesta mesura del baró Haussmann també una continuació de l'aristocidi revolucionari?
És clar que una reforma d'aquest estil té l'aspiració de beneficiar el cos general de ciutadans i, per molt que es digui que sí que suposa una millora física, no s'esmenta si això afecta l'ànima dels habitants concrets de la zona.
Una avinguda ampla parteix la ciutat, complica els llaços entre els veïns i perjudica la intimitat en què es creen col·lectius alternatius. Els ciutadans del centre, memòria viva de la ciutat, i els edificis en què vivien, eren portadors de la història i dels valors millors forjats a còpia de generacions, i àdhuc de l'estètica; i tot això, aquest atzar i aquesta fortuna, feia nosa davant de la racionalitat que tot ho ordenaria. Bastos recorda, per exemple que els homes només podien vestir, a partir de la revolució francesa, amb tres tons de roba.
Es va anar, volent o no, contra tot allò i tots aquells que podien tenir la temptació de plantejar una oposició al poder basada en l'experiència, i més enllà encara, contra els seus mecanismes d'articulació.
És probable que hi haguessin moltes millores objectives, i també un cert adanisme. Amb els que hi vivien i eren pobres, ara sabem què va passar: foren expulsats per l'augment dels preus del lloguer. En modern, gentrificació. De manera que els capitostos d'aquest canvi feien evident que el centre és la virtut i que res ni ningú hi pot ser de manera aleatòria. El protagonisme l'havien de tenir els nous amos del país: els que decidien, per dir-ho a la manera clàssica, quina era la mida del llit de Procust.