SPOILER: Crec que el dret a mentir serà vist com a neutre des del punt de vista legal i públic i només serà dolent moralment. La veritat de la informació està descendint del debat col·lectiu a la consideració privada, com passa amb la resta de productes.
Això que està sortint de les fake news em fa pensar que estem entrant en l'època bona del periodisme.
Ho veig més o menys així, cronològicament:
1. Necessitat i gana. Al principi, hi ha pocs mitjans i el públic, encara inexpert, els assigna una funció semi-científica. Frustració perquè se'ls hauria de pressuposar veritat i capacitat d'assolir-la però no cola de cap manera.
2. Banquet desaforat. La gana endarrerida, que duu al vici, s'intenta curar amb la inundació del mercat de productes poc elaborats, de qualitat mediocre i molt barats. La producció s'aprofita d'un invent aliè procedent d'un camp industrialment més madur (internet, els militars).
2b. Purga. Els mitjans tradicionals col·lapsen perquè no volen assumir que els falta capital. No estan entrenats en lluitar per la veritat (qui els feia poderosos no els la premiava), ni per la velocitat, ni per la proximitat (sempre hi ha algú més àgil, twitter). El mercat comença a madurar i això sempre va malament als grans i bé als amateurs.
3. Esplendor i equilibri. Els mitjans tradicionals impulsen el concepte 'fake news' per protegir-se, però s'acaba veient que les seves també eren fake. Amb el pas del temps, el dret a mentir es consolida perquè s'ha de sortir al mercat amb el que es tingui i ells estan en desavantatge; venen préssecs tocats.
La possibilitat de mentir obre nínxols de mercat i neteja la premsa que es vol prestigiosa, on la competència esdevé ferotge. Paradoxalment o no, si tothom pot mentir, se senyala la veritat com un bé escàs a perseguir. El prestigi és fràgil i s'hi ha d'invertir molt perquè algú et vulgui seleccionar.
El públic es torna exigent i expert, gràcies a que pot usar la prova-error i comprar de tant en tant préssecs més o menys tocats. Comença a aplicar el que els romans anomenaven caveat emptor: malfiança d'entrada. D'entrada, no. Aquest saludable principi resol l'assimetria d'informació entre oferent i demandant d'una manera impressionant: la veritat té qui la compari i qui la perfeccioni, i creix. Caveat-emptor.
4. Maduració i abúlia. El consumidor veu que ha d'estalviar recursos, i que molt consum és perniciós. Fase 'Consumir és de pobres'. Quan retorna el seny, l'abundància molesta. Tot i que la veritat i la mentida són transparents i abundants, es fa dieta d'informació i regna el conservadorisme: amb el que poc que ens va ensenyar l'àvia haguéssim tirat endavant igual i amb menys maldecaps. Valdre, valdre, la cosa val poc. Es frena el consum.
5. Mort. Davant les caigudes, algú demana alguna regulació perquè això no pot ser. Mentrestant, als EUA algú està tenint una idea relacionada amb personalitzar i relativitzar encara més.
6. Torna al punt 1.
