Aquest avorriment que tot ho amara ens fa adonar que la majoria del temps fugim de nosaltres mateixos, conscients que el benestar s'assembla, penso, a la desaparició. O potser a recordar que tens la capacitat momentània de desaparèixer. Aquesta capacitat, quan no sabem com invocar-la, la forcem embolicant-nos en una rutina.
He trobat aquest quadre per decorar l'habitació.
És un Klee. La Maria diu que és massa insípid, però jo penso que si estic entre posar quadre o no posar res, si em decideixo per un quadre, no pot ser un esclat. La seva virtut serà l'acostar-se a la no-existència com més millor sense ser-la, punt mig exacte del que m'agradaria. Una mica el que dèiem però en quadre.